sábado, 13 de agosto de 2016

Victor Amela en el convento de Orta

Hoy día 13 de agosto el periodista Victor Amela ha llevado a cavo la presentación de su última novela en la iglesia templaria del convento de Orta.


La presentación ha sido un éxito, de lo cual podemos felicitar a Victor Amela.. Pero dejemos al personaje y nos centramos en el lugar, y miremos a la virgen, sin duda la Ave Regina Caelorum. Tanto templarios, como hospitalarios y franciscanos, supieron de la magia del lugar. Miren a la virgen, me es igual que se llame virgen de los ángels, nuestra señora de Orta ó Perico de los Palotes, pero se ilumina y no con luces lets.

AB HORTA LUX EST ORTA

Posteriormente luego de la presentación pudimos gaudir de un excelente aperitivo en el claustro del convento y poder contemplar una de las mejores puestas del sol que se pueden contemplar desde el atrio del convento de Orta.


martes, 9 de agosto de 2016

El Morron de la onomástica

Orta de Ebro vuelve a estar en lucha, esta vez no es por los molinos, es por el nombre oficial que tiene actualmente la población.
Algunos pretenden que pensemos que es una cuestión de gustos, pero creo que se equivocan, dentro del nombre de la población esta toda su historia. Cuando un pueblo es invadido por otro, lo primero que sufre es toda su historia, su cultura, el nuevo dominante pretende implantar su cultura, su lengua y su historia.
Lo último en perder un pueblo era su nombre, por esto se dice que los topònimos son los fósiles del lenguaje. Porqué el lenguaje cambia, pero los topónimos no pueden hacerlo, porqué, si se hiciera, la gente se perdería.
Me gustaría hacer un viaje por el tiempo y ver como nos han ido cambiando el nombre del pueblo con el paso del tiempo.



2016 en Microsoft Cortana nos llaman: La Horta de San Juan
2000 los catalanes de Barcelona: Horta de Sant Joan.
1958 los franquista: Horta de San Juan
1853  Los liberales: Orta de Ebro
1132 Alfonso I el Batalador: Orta.

Vemos que el nombre no ha sido sustituido, pero al final el nombre del pueblo pierde su sentido, pasa de un sentido sagrado a unos huertos.

El Morron era un señor bajito que iba por los pueblos de la comarca haciendo apología de la energía eólica, "que nos traería la riqueza a la comarca, que era el futuro". Instalados los aerogeneradores, este señor desapareció y ahora debe estar jubilado con una buena pensión y riéndose de nosotros.

Esta nueva lucha es por recuperar la historia de nuestro pueblo, sus raíces y que nadie se nos ria de nosotros llamándonos La Horta de San Juan, pero aparece un señor de Lerida que nos dice que nos hemos de llamar Horta de Sant Joan, porque según él todo el pueblo esta lleno de huertos.

Este señor escribe en revistas especializadas en esto de la onomástica e incluso es entrevistado en importantes periódicos. http://www.lavanguardia.com/lacontra/20111004/54226018688/si-te-llamas-arturo-garcia-vienes-a-ser-un-oso-muy-oso.html

Lo curioso de esta entrevista es que un señor con una mente tan cerrada, se defina como catalanista y progresista, cuando por sus escritos diríamos que es un reaccionario y en él consistorio sus tesis solo serían respaldadas por el PP.


Este señor que se llamada Albert Turull, se empeña en que nuestro pueblo tiene que escribirse con H, venir del latín y significar Huerta. Se le ha enviado cartas, artículos http://historiaorta.blogspot.com.es/2016/07/significado-del-nombre-del-pueblo-de.html diciéndole que puede estar equivocado, que refleccione, pero él sin bajarse del burro.

Sus respuesta es esta:

En primer lloc, tot agraint-li la deferència de fer-me arribar el seu extens escrit, li vull
demanar excuses: no sols pel retard d'aquesta meva resposta (m'ha enxampat en unes
setmanes de vacances amb la família), sinó sobretot per si, en el meu article publicat al
número 4 de la revista Noms, he ofès personalment els promotors de la campanya pel
canvi de nom d’Horta, entre els quals vostè en particular. No era la meva intenció ni és
el meu estil l’ofensa, si bé reconec que la redacció de l’esmentat article deixa entreveure
prou clarament l’estat d’indignació que em va provocar el coneixement dels arguments
de la campanya, que considerava i segueixo considerant, dit sigui amb tot el respecte,
molt i molt febles, per no dir insostenibles; fins al punt que, sincerament, crec que el
millor que podrien fer seria suspendre aquesta campanya de manera indefinida (si volen,
sense fer soroll: no cal fer sang, ni donar carnassa), i dedicar els seus lloables esforços i
temps a causes amb més de trellat i més bona fi...
Anem per parts, però, ja que són bàsicament dues les qüestions en joc, i ja veurà que, en
el fons, en una podríem fins i tot estar d’acord (en l’altra, d’entrada, en absolut).
D’una banda hi ha la qüestió del complement, de l’additament “de Sant Joan”. En
efecte, com molt encertadament ha deduït vostè a partir de la lectura del meu article a
Noms (on certament no m’allargava gens sobre aquest punt, ja que de fet no era pas el
motiu ni l’objecte de l’article), sóc del parer que aquest complement nominal (com tots
els additaments moderns, més o menys artificiosos o oficialescos) no és pas necessari,
o, per dir-ho més suaument, no és pas imprescindible. Per tant, que efectivament es
podria proposar de suprimir-lo, o, si fos el cas (si en tinguessin la voluntat), de canviar-
lo. Precisament perquè el nucli del nom, el nom històric, és Horta, ni més ni menys;
així, el “de Sant Joan”, si bé no hi fa cap nosa (i és prou bonic o eufònic, i té
reminiscències històriques reals, etc.), no forma part del que en podríem dir “l’essència
inalterable” del nom de la població. De complements o additaments n’hi ha de moltes
menes, i alguns són certament molt neutres: tant, que es limiten a indicar el nom de la
comarca o del riu o d’una capital propera per tal de distingir dues o més poblacions
homònimes (Artesa de Segre, Artesa de Lleida; Granyena de Segarra, Granyena de les
Garrigues; Puigverd d’Agramunt, Puigverd de Lleida; Vilanova del Vallès, Vilanova de
Bellpuig, Vilanova de Segrià, Vilanova de Prades, etc.). En altres casos, tanmateix, tot i
que la funció última pugui ser també de diferenciar homònims, el complement té una
mica més de substància (Vilanova de la Sal; la Pobla de Segur; Coll de Nargó; Molins
de Rei; Prat de Comte; l’Hospitalet de l’Infant; etc.), i això és prou més habitual amb
hagiotopònims, és a dir, noms de població que remeten a noms de sant (Sant Martí de
Tous, Sant Martí Sesgueioles, Sant Martí Sarroca; Santa Coloma de Farners, Santa
Coloma de Queralt, Santa Coloma de Gramenet; etc.). Fins i tot hi ha casos en què el
complement és impostat i del tot innecessari, atès que no hi ha cap altra població que es
digui igual i, per tant, no hi ha possibilitat de confusió (“Son del Pi”, per Son a seques,
al Pallars Sobirà). Amb tot això, es podria avaluar a quina mena de complement pertany
el seu, Horta de Sant Joan
, i, en conseqüència, decidir si caldria mantenir-lo, o canviar-
lo, o suprimir-lo. Prou casos n’hi ha hagut: de Vila-seca de Solcina a Vila-seca sola 
(passant per Vila-seca i Salou abans de separar-se, oi?), de Torà de Riubregós a Torà
sense més (per bé que hi ha un lloc –no municipi– dit Torà de Tost a l’Alt Urgell), i així
una colla més d’exemples n’aniríem trobant, amb els anys... Li dic ben clar que la meva
postura, en contra del que pot ser que pensin de mi arran del meu dur article a Noms, no
acostuma a ser intransigent, ni ara ho seria, sinó flexible (sempre dins dels marges de la
coherència onomàstica i històrica, és clar); personalment crec que no caldria el canvi, i
fins i tot que seria una llàstima la supressió, és a dir, que l’actual Horta de Sant Joan, tot
complet, no sols és força “bonic” (si és que es pogués mesurar la bellesa d’un nom, cosa
òbviament molt subjectiva i fins i tot canviable) sinó que té molt de sentit (històric, en
especial), però precisament perquè, com argumentava abans, els complements (tots, o
quasi tots) són al capdavall un element secundari i no nuclear, considero també que, per
principi, s’haurien de poder canviar amb relativa llibertat o, si esdevenen innecessaris
(perquè el nucli del nom no es repeteix enlloc més), fins i tot eliminar-los, amb seny.
Per un altre costat, però, hi ha l’afer principal, que considero inadmissible i injustificat:
la voluntat de llevar la lletra inicial del nom d’Horta. Aquesta és tota una altra cosa: no
sols perquè saltem a un terreny que és del tot diferent (el de l’ortografia), sinó perquè,
com és evident, la qüestió ja no afecta el complement (optatiu) sinó el nucli mateix del
nom, de manera que va ben de dret a l’essència del topònim. Aquí sí que no m’allargaré,
i és que els arguments i proves que he de donar-li són just els que ja vaig exposar en
l’article de Noms: d’una banda, que qualsevol grafia antiga (amb o sense hac, o amb les
variants que sigui, i per moltes dotzenes d’exemples que se’n pugui aportar, tant hi fa)
no és en absolut rellevant, ni demostra res, atès que respon en tot cas a usos gràfics avui
no vigents, obsolets (com els de “Lleyda” o “Vich”, doncs), i, d’altra banda, que l’única
justificació per a una grafia oficial “Orta” passaria per demostrar que l’autèntic origen
etimològic del nom no és una horta sinó un *orta* que, simplement, no existeix. Tot dit.
En suma, i a manera de resum, podríem dir que, pel que fa als “drets” (si és que és una
qüestió de drets, que crec que no del tot, o no principalment), vostès, els habitants de la
vila, han i haurien de tenir la capacitat per escollir com volen que es digui el seu
municipi ...però que, per contra, no tenen ni haurien de tenir pas, mai, la possibilitat de
decidir com s’escriu –amb quina ortografia– el nom que escullin. És a dir, són vostès
que han de poder decidir si volen dir-se “Horta” o “Horta de Sant Joan” (o “Horta de
Terra Alta”, o “l’Horta”, o “les Cases de Dalt”, o “Bellesguard”: el que vulguin, dins
d’un marge raonable, és clar), però en canvi –perquè la llengua és de tots, no pas local, i
perquè l’ortografia és justament una convenció pròpia de tots, no pas local, i
perquè l’ortografia és justament una convenció pròpia de cada època– no és pas a vostès
que correspon d’establir com s’escriu aqueix nom: “l’Horta”, posem per cas, però no
*la Horta*; “Bellesguard” però no *Bellasgart*; “les Cases de Dalt” però no *les
Casses de d’Alt*, etc. Doncs, si volen, “Horta”, d’acord (sense el “de Sant Joan”, si ho
prefereixen, endavant) ...però no *Orta*, si us plau. 

El señor Albert Turull parece haber tomado mucho interes con Orta de Ebro, pero yo me pregunto ¿Ha estado alguna vez en Orta de Ebro? Me imagino que no, porque seguramente no habría visto los huertos, y si lo sagrado: la montaña de Santa Barbara, el Convento de Orta, Montsagre,...

Le repito señor Albert Turull, usted no ha pensado que puede venir de lo sagrado, de la diosa Orta, o la etrusca Horta (la h es cuestión de gustos). Pero le repito la diosa etrusca Horta era la patrona de la agricultura, ¿A pensado usted que la palabra horta (huerta) puede venir de la diosa Orta? Se que es un planteamiento muy complicado y seguramente usted no lo entendera, pero le repito hay diosas con el nombre de Orta y Horta.